Final d'El vent en els salzes

Què us ha semblat la novel·la de'n Kenneth Grahame? Us ha agradat?

És cert que la novel·la d'El vent en els salzes té coses que ens han agradat i ens han cridat l'atenció, com per exemple les descripcions de la naturalesa i dels espais que l'autor ens proporciona; això ha fet que a mesura que anàvem llegint, puguessim imaginar-nos a la perfecció tots aquells indrets que ens intentava descriure: el bosc, el riu, els camps, els arbres...fins i tot les cases, que quan les anomenava et podies arribar a sentir com a casa teva, i sentir aquella estima que tant tenim pel nostre hogar; tot utilitzant els adjectius adequats.

Una segona cosa que ens ha agradat i que se'ns dubte creïem que és el motiu pel qual la novel·la agafa un to humorístic és el personatge de'n Gripau, el protagonista segons nosaltres de la novel·la.
És un personatge que té les seves coses bones però que alhora fa riure amb les seves manies, els seus capricis i les seves bogeries. A qui no li ha fet gràcia imaginar-se a en Gripau amb aquell disfraç de dona de la neteja? El disfraç, per cert, ha estat un objecte bastant important en la història, ja que gràcies a ell en Gripau escapa de la presó i en Talp enganya a les mosteles gairebé al final del llibre.

Però deixant de banda això, creïem que El vent en els salzes és, de totes les novel·les que ens hem llegit fins ara, la que menys ens ha agradat, potser perquè el trobem una mica infantil (ens costa imaginar-nos que uns animalets viuen totes aquestes històries). Tot i així, no estem dient que sigui una novel·la dolenta ni molt menys, ja que se li dóna molta importància als amics i als companys, i amb això ens sentim identificades i ens agrada, però el que passa és que totes les altres novel·les que ens hem llegit fins ara, tant l'Illa del Tresor, com Peter Pan i El Màgic d'Oz, ens han agradat moltíssim, i per tant deixa a aquesta novel·la en un darrer lloc.

Ara tocarà deixar pas a El llibre de la jungla, tots coneixem una mica la història, però serà interessant tractar-la a fons.

El país de nunca jamás

Hem buscat una imatge que representès l'illa del pais del Mai Més, i hem trobat aquesta imatge; és un dibuix i no queda molt identificat el país de Peter Pan, però per això ens hem de llegir el llibre i crear-nos la nostra pròpia illa dintre del nostre imaginari.

Mägo de Oz, grup musical.

Mägo de Oz és un grup espanyol de música celta/hard rock format el maig de 1989 pel bateria Txus. El nom s'obté d'afegir l'anomenat umlaut del heavy metal a "El Mago de Oz", novel•la infantil d'en Lyman Frank Baum.

El grup el va formar el maig de 1989 en Txus, que poc a poc va anar reclutant la resta de membres de la banda, fins a completar una primera formació estable que duraria des de 1992 fins a 1995. Els seus components varen ser: Txus (batería), Mohamed (violí), Charlie (guitarra solista), Chema (guitarra), Salva (baix) i Juanma (veu).


Durant tots aquests anys Mägo de Oz es va convertir en un dels grups més importants de Madrid, gràcies a la seva manera original de compondre i al seu directe demolidor. Gravaren diverses maquetes: "Y qué más Da" (1989), "Canción de Cuna para un Bohemio", i una tercera maqueta el 1992. La seva música estava oberta a una gran quantitat d'estils i influències, però basant el seu potencial musical en el folk rock i la música celta van aconseguir un estil original, com demostren les crítiques rebudes en premsa i mitjans de comunicació especialitzats.

Segons hem trobat a la página web del grup, que per si us interessa és www.magodeoz.com, el títol que dóna nom a la banda és triat pel següent motiu, tal i com diu el seu cantant: " Vaig escollir aquest nom perquè, com en la pel•lícula i, com en el llibre, la vida és un camí de rajoles grogues, en què caminem en companyia d'altres buscant els nostres somnis ...".

Aquí us deixem un parell de cançons de Mägo de Oz, una més mogudeta que l'altra, però totes dues força boniques. Esperem que us agradin. A nosaltres ens encanten!

El Déu PAN

Pan era el déu dels pastors i dels ramats; era especialment venerat a Arcàdia, tot i no tenir-hi grans santuaris. Pan és el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina desenfrenada; es diu d'ell que perseguia a les nimfes pels boscos. Els habitants d'Arcàdia tenien una creença segons la qual, quan una persona feia la migdiada no se la podia despertar perquè d'aquesta manera s'interrompia el somni al déu Pan.

Pan era el déu de la brises de l'alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del Parnàs anomenada Coriciana, se li atribuïen dons profètics i formava part del seguici de Dionís, ja que se suposava que seguia a aquest en els seus costums. Era caçador, remeier i músic. Dotat d'una gran potència sexual, aguaitava contínuament a les nimfes. Pan vivia en els boscos i a les selves, voltejant després de les ovelles i espantant als homes que penetraven ael bosc, duia a la mà el bastó de pastor i tocava la siringa, que també s'anomenava Flauta de Pan. Li agraden les fonts i l'ombra dels bosc, entre la mala herba del qual sol amagar-se per a espiar a les nimfes. Pan és especialment irritable si se li molesta durant les seves migdiades.

A partir de l'Edat mitjana i fins els nostres dies, la imatge tradicional de Pan s'associa amb la imatge del diable.

Segons Plutarc (De defectu oraculorum ("La fí dels Oracles"), durant el regnat de l'emperador Tiberi (A.D. 14-37) els tripulants d'un vaixell de cabotatge que feia cap a Itàlia, en passar davant de l'illa grega de Paxos, van sentir un crit, sortit del bosc, que deia:"el deu Pan és mort!". En arribar a Roma, la noticia es va escampar, provocant una gran por a tot el territori de l'Imperi fins al punt que, finalment, l'Emperador Tiberi es va veure obligat a publicar un edicte, dient que el deu Pan no havia mort. D'aquest episodi de gran por, deriva la veu pànic, també coneguda com a por pànica.

De tot això, què veieu en relació amb El vent en els salzes? Què passa en el capítol 7, quan la Rata i el Talp van en busca de la llúdriga perduda? Són arrossegats per la força de la naturalesa, per Pan, qui està a tot arreu, es trobava en el vent dels salzes, en les flors, en l’herba...a més a més, sentien una música provinent d’una flauta, la flauta que Pan duu a la mà.

Però el millor de tot és el poder que Pan atorga als dos animalets: l’oblit; fa que no s’enrecordin de res per tal de que els dos puguin ser igual de feliços que abans i sense preocupacions per allò que acabaven de viure.

Pink Floyd i El vent en els Salzes

Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock.

El grup es donà a conèixer a finals del 1966, en clubs underground de Londres. Els seus membres fundadors foren Syd Barret (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). Enregistraren el seu primer single pel gener de 1967, i el mateix any es publicà el primer disc de llarga durada, The piper at the gates of dawn.

Syd Barrett va ser el compositor principal de la majoria dels temes, però les aportacions de cada integrant de la banda van ser fonamentals. L'àlbum conté lletres capricioses sobre l'espai, espantaocells, gnoms, bicicletes i contes de fades, acompanyades amb seccions de música psicodèlica. El títol del mateix prové d'un dels capítols d'un llibre que Barrett llegia de jove i que era segurament el seu llibre preferit: The Wind In The Willows (El vent en els salzes), de Kenneth Grahame. En el mateix, els personatges de la Rata i el Talp es troben amb el déu Pan, que representa la poderosa força de la natura, i ajuda als animals a trobar una llúdriga perduda. En aquest àlbum s'aprecia el gust de Barret per les lletres basades en associacions mentals espontànies, una cosa així com un viatge psicotròpic.

El dia 7 de juliol de 2006 Syd Barrett va morir a Cambridge, als 60 anys, d'un càncer de pàncrees.

Els que ja heu llegit el llibre o una part d’ell haureu pogut observar que aquest capítol fa referència al capítol 7 de El vent en els salzes, titulat El flautista a les portes de l’alba. També haureu observat, doncs, que en aquest capítol apareix Pan, músic i caçador que representa la força de la naturalesa. (trobareu més informació sobre aquest personatge en una altra entrada)

Mapa de la illa del tresor

La illa dels pirates la trobem descrita moltes vegades al llibre del'Illa del Tresor, però concretament en el nostre no hi ha cap imatge d'aquest mapa; així doncs, ens hem decidit a ficar el mapa de l'illa per no donar tanta renda lliure a la nostra imaginació.


Creiem que ens ajudarà a situar-nos millor en context i entendre millor el que ens explica el llibre.

Cavil·lant.....

Llegint el llibre de El Viento en los Sauces hi ha hagut diverses frases que ens han fet reflexionar.

La primera frase és: "Como en sueños, ocupó el asiento del conductor, empuñó la palanca y condujo el coche, dando una vuelta por el patio y saliendo bajo el arco del portal; y, como ocurre en los sueños, todo sentido del bien y del mal, todo temor de las evidentes consecuencias, pareció desvanecerse en la mente del Sapo."- Pàgina 109.
*Durant la lectura d'aquesta frase, vam percatar-nos de que fa referència als somnis d'una manera molt passatgera, però que no li falta raó. Quan nosaltres somiem, és a dir, durant els somnis, fem coses que a la vida real no les fariem perquè som conscients de que són una bojeria, però quan somiem no som conscients del que estem fent i podem fer tot allò inimaginable a la realitat.

La següent frase és: "Pues éste es el último y el mejor presente que el bondadoso semidiós ofrece a aquellos a quienes revele su protección: el don del olvido"- Pàgina 123
*Les persones humanes guardem els records, tothom té records bons i dolents, però hi ha un dia en que acabem oblidant els dolents i queden només els bons. Quant viatgem pel nostre passat, intentem recordar-lo amb bon gust de boca i amb un mig somriure als llabis.

Encara que ens sàpigui greu, tot s'oblida més aviat o més tard...i de tot s'acaba tenint un record llunyà......

El vent en els salzes: origen i argument

Origen:

El dia que el fill de Kenneth Grahame, Alastair, complia quatre anys, plorava desconsoladament. El seu pare va prometre explicar-li tots els contes que ell volgués. El fill va escollir els protagonistes i el pare va acceptar el repte. I va estar comptant aventures fins les dotze de la nit. Va seguir amb aquestes aventures moltes nits dels tres anys següents. El resultat va ser l'aparició, en 1908, d'El vent en els salzes.

El vent en els salzes també és una novel·la inspirada en el record de la casa de camp de la padrina de'n Grahame, on l'autor vivia junt amb els seus altres tres germans quan el seu pare els envià, incapaç de cuidar dels seus fills un cop la mare de'n Kenneth morí quan ell tan sols tenia cinc anys.

Argument:

Un talp, cansat de treballar, decideix sortir a l'exterior. Allà es trobarà amb un nou amic, un ratolí d'aigua amb el que s'anirà a viure. Ells dos viuran aventures juntament amb altres personatges com el gripau, el teixó o la llúdriga.

Així, a la vora del riu, Talp, Rata, Teixó i Gripau i llúdriga són bons amics i viuen afablement, però entre ells discrepen sobre la necessitat d'abandonar la tranquil·litat de la seva llar i viure aventures.
La vora del riu, símbol d'allò conegut i segur, i l'ample món que representa allò desconegut i perillós, però també la llibertat, constitueixen l'escenari d'aquest relat sobre l'encant de la vida senzilla i l'amistat, tot això banyat amb humor i poesia. L'humor, molt subtil, abunda en els diàlegs i en les peripècies dels personatges; la poesia impregna tot el relat però molt especialment les descripcions de la natura, el realisme de la qual l'autor equilibra amb belles imatges i metàfores.

Aquests personatges ens mostraran diferents classes socials de la societat anglesa de l'època, a més d'oferir diferents valors, tant complexos com altres més planers, com pot ser per exemple: el plaer de gaudir del menjar i la beguda amb els teus amics. Ressaltar per damunt de tot, l'amistat i la convivència de diverses personalitats (en aquest cas animals) que són els punts més destacats per ensenyar als més petits.

Kenneth Grahame

Kenneth Grahame fou un escriptor britànic que va néixer a Edimburg el 8 de Març de 1859 i va morir a Pangbourne, al comtat de Berkshire, el 6 de Juliol de 1932.

Quan va quedar orfe de mare, Grahame va anar a viure amb la seva àvia a Berkshire, on després situaria l'acció dels seus llibres The Golden Age (1895) i Dream Days (1898), el qual inclou la narració The Reluctant Dragon (publicada originàriament en català amb el títol de Sant Jordi i el drac gandul). Va fer estudis a Oxford , però no va poder entrar-hi de professor i va treballar al Banc d'Anglaterra, del qual en va arribar a ser secretari, fins a la seva jubilació el 1907.

Es va relacionar amb Alfred Tennyson, Robert Browning , John Ruskin i William Morris i va adquirir un gran renom com a narrador infantil, arran sobretot de la seva novel·la El vent en els salzes (1908), un clàssic de la literatura infantil escrit en un principi com un seguit de xerrades adreçades al seu fill, que era igual de tossut que el senyor Gripau (Toad of Toad Hall), un dels protagonistes de la novel·la. L'il·lustrador més cèlebre d'aquesta obra fou Ernest Howard Shepard.

El 1967 el grup britànic Pink Floid es va inspirar en aquesta novel·la per fer el seu disc The Piper at the Gates of Down.

Annie Leibovitz

Desprès de fer-hi una ullada a classe a les fotografies de l'Annie Leibovitz referents a Màgic d'Oz, hem trobat interessant buscar-ne algunes més ja que són realment assombroses les seves creacions.

L'Annie és una fotògrafa nord-americana. Va ser la primera dona en exposar la seva obra a la Galeria Nacional de Retrats de Washington D. C., i la darrera a retratar al músic John Lennon, abans que aquest fos assassinat el 1980.

És la fotògrafa més ben pagada del món i ha treballat per a revistes com Vanity Fair, Rolling Stone i Vogue. El 1983 va guanyar un Grammy en la categoria Millor portada d'un àlbum, l'any següent va ser guardonada per l'Associació Americana d'Editors de Revistes com Fotògrafa de l'any. El 1988 va rebre el premi Clio per la campanya publicitària de American Express i l'abril del 2000, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va nomenar «Llegenda vivent».

Tot i que és coneguda principalment pels seus retrats de celebritats, Leibovitz ha practicat la fotografia documental i de paisatges, contractada per l'editorial Condé Nast Publications des de 1993. Les seves imatges són representades, des de 1977, per l'agència de fotoperiodisme Contact Press Images.

L'any 2007, la companyia Walt Disney va contractar Leibovitz per realitzar una sèrie de fotografies amb celebritats interpretant a diferents personatges de les clàssiques pel·lícules. La campanya publicitària es va denominar Walt Disney world's year of a million dreams (en espanyol, «L' any del milió de somnis del món de Walt Disney ").

Tot seguit us deixem amb una sèrie d'imatges realment molt bones de l'Annie. Creiem que és bo que les pugueu veure perquè són una meravella. Opineu vosaltres mateixos.

En aquestes fotografies, l'actriu britànica Keira Knightley, una habitual d'Leibovitz, es calça les sabates de robí per recrear aquesta versió del Màgic d'Oz.
Impresionant la recreació de la bruixa dolenta de l'Oest i de la bruixa bona del nord, la Locasta, així com l'Espantaocells, l'home de llauna i el lleó i els monos alats; i la Dorothy, com veieu, preciosa, i com no, acompanyada del seu estimat Toto, que no hi podia faltar.

A continuació altres imatges de diferents contes i personatges fantàstics:

Esperem que us hagin agradat; estem segures de que ha estat així, perquè reencarnar tots els personatges fantàstics dels contes d'aquesta manera és molt i molt esplèndit.
Donen ganes i tot de dedicar-se a la fotografia! :)

Preguntes Màgic d'Oz.

*Preguntes de l'Eva Martínez.

1- Com justifica el llibre Màgic d’Oz la frase: S’ha d’educar sobre les relacions, enlloc de fer-ho sobre objectes aïllats”.

Aquest llibre destaca molt la importància del grup. Ja des d’un bon començament, la Dorothy es va trobant amb diversos personatges que l’acompanyaran en l’aventura i fins a la ciutat del gran màgic d’oz. Gràcies a aquests personatges que fan el camí junt amb la Dorothy, tots aconsegueixen descobrir-se a ells mateixos alhora que s’ajuden mútuament.

Què haguès passat si la Dorothy haguès realitzat sola el camí fins a la ciutat Esmeralda? Doncs que no hi haguès arribat mai. Cadascún dels personatges posseïa una capacitat que destacava entre les altres, i gràcies a la seva unió han aconseguit el que es proposaven des d’un principi. I és que tant l’espantaocells, com l’home de llauna, com el lleó, són personatges fantàstics que no hi són per casualitat, sinó que en realitat representen aspectes emocionals del propi món interior de la Dorothy. La Dorothy se’n adona, un cop acaba amb la bruixa de l’Oest, de que pot confiar en ella mateixa, i en realitat és gràcies als seus amics que l’ajuden al llarg de tot el camí que la nena acaba tenint el coratge d’enfrentar-se a la situació. La unió fa la força, està clar.

Per tant, un cop vist tot això, és important que els nens des de ben petits es relacionin amb els altres, tinguin experiències amb ells, ja que de l’experiència se’n apren, i no aïllar-los de manera que creixin sols fent així que no descobreixin mai quines són les seves possibilitats, els seus límits, les seves carències, les seves capacitats, etc.

2- Les bruixes: tant físicament com psicològicament.

En el llibre de Màgic d’Oz se’ns mostren quatre bruixes, dues d’elles són bones; les altres dues són dolentes. Les bones són la bruixa del Nord i la bruixa del Sud, i les dolentes són la de l’Est i la de l’Oest.

- Bruixa dolenta de l'Est. Una bruixa dolenta que viu a la terra dels Munchkins. Quan Dorothy arriba a Oz, la seva casa cau del cel sobre la bruixa i la mata. Físicament no se’n parla gaire, és una bruixa que apareix nomès al començament del llibre i ni tan sols parla; sí es diu però que portava unes sabates platejades i per tant es pot intuïr que era una bruixa que duïa un vestit també platejat o semblant.
Psicològicament era una bruixa dolenta, poderosa, mandona ja que tenia als Munchkins esclavitzats, capritxosa, presumida perquè anava molt ben vestida, i podem intuïr també que era egoísta.

- Bruixa dolenta de l'Oest. Ataca a Dorothy i als seus amics amb animals de diferents tipus i aconsegueix atrapar-los amb els Monos Volants. Finalment acaba derretint-se perquè la Dorothy li tira aigua, ja que aquesta bruixa tenia por a l’aigua i a la foscor.
Físicament: tenia un sol ull, però era molt poderós i hi veia des d’una llarga distància; porta un xiulet de plata penjat al coll; té els cabells llargs ja que en un moment del llibre s’explica com se’ls estira perquè està furiosa. És una dona vella, tal i com explica el narrador un cop aquesta es derreteix.
Psicològicament: malvada, feroç, mandona (mana a la Dorothy netejar i també als wenkies i als animals), histèrica, ja que perd els nervis quan veu que els seus animals estan sent matats; és violenta, ja que pega als seus criats; és poruca, ja que li fa por la foscor i l’aigua i a més a més no és capaç d’enfrontar-se ella sola a la Dorothy i als seus amics sinó que recorre als seus animals i als criats; també s’espanta quan veu les sabates platejades de la Dorothy o quan el lleó l’espanta un cop aquest és dins la gàbia. Podem dir també que és intel•ligent, ja que sospita que la Dorothy no sap quin és el poder de les sabates i per tant fa com si res passès i a més a més és llesta quan posa la barra de ferro invisible perquè la Dorothy caigui a terra.

- Bruixa bona del Nord. Es diu Locasta i apareix en Munchkinland quan Dorothy arriba. Li dóna a Dorothy les sabates de plata i un petó per a protegir-la.
Físicament el llibre ens explica d’aquesta bruixa que és una dona major, amb la cara coberta d’arrugues, el cabell quasi blanc i caminava amb rigidesa. Vesteix de manera extranya: barret rodó de color blanc acabat en punta, un cascabell a les ales i un vestit blanc ple d’estrelles que li penjava formant plecs des dels hombros.
Psicològicament: és amable, no gaire poderosa, és bona, és sensible, ja que es posa a plorar quan la Dorothy plora: també és amistosa.

- Bruixa bona del Sud. S'anomena Glinda i li mostra a Dorothy com utilitzar les sabates de plata per tornar a casa.
Físicament: és bella i es sap mantindre jove tot i els anys que té, tal i com diu el soldat; té el cabell de color vermell fosc i arrissat fins als hombros. Els seus ulls són de color blau. Vestia un vestit blanquíssim (el blanc és el color de les bruixes, diu el llibre)
Psicològicament: és bona i carinyosa, es porta bé amb tothom (això o diu el soldat). És amable, encantadora, dolça i amigable. Es pot dir també que és rica, ja que el seu tro és de rubís. Això també ho podem dir de les altres bruixes, ja que viuen en palaus amb habitacions molt grans i boniques i a més a més vesteixen molt bé.

3- Camí de les rajoles grogues.


L’aventura comença a l’Est, en el país dels Munchkins, on habita la bruixa dolenta de l’Est.
Aleshores la Dorothy comença el seu viatge cap a la ciutat Esmeralda, situada al centre del país de Oz; és quan es trova a l’espantaocells, a l’home de llauna i al lleó.

Un cop arriben a la ciutat Esmeralda i visiten al gran Màgic d’Oz, se’n van direcció a l’Oest per acabar amb la bruixa dolenta de l’Oest. Aconsegueixen destruir-la i se’n tornen direcció a l’Est per anar al centre, de nou a la ciutat Esmeralda per veure al màgic d’Oz, però es perden i se’n van en direcció contrària, apropant-se més al nord que no pas al centre. Finalment arriben.

Per últim, se’n van tots cap al Sud per trobar a la bruixa bona del Sud, Glinda.

Aquest camí de rajoles grogues representa la vida; la vida és un camí que tots hem de fer i el qual ens aporta bons però també mals moments,; al llarg de la vida hem d’afrontar moltes situacions diferents, situacions que ens faran crèixer, que ens faran madurar i aprendre. La vida no és tota de color de rosa, i tots els perills que la Dorothy i els seus amics es troben al llarg de l’aventura representen tot això, tot allò complicat que s’ha de superar.

Està clar que és bo explicar contes als nens...però per què no cantar-los-hi una cançó?? és una altra opció, i molt divertida!

Aquí us en deixem dues de molt boniques. La primera fa referència a Peter Pan, i és probable que l'hagueu escoltat alguna vegada, i la segona és de Màgic d'Oz, extreta del musical. Com tots sabreu, M'àgic d'Oz s'ha portat també al teatre i a la televisió. A la televisió es portà el 1939, amb una adaptació cinematogràfica que no fou del tot fidel amb la novel·la; però el musical és potser fins i tot molt més conegut que el propi llibre. En aquest musical, el paper de Dorothy és representat per l'actriu Judy Garland.

Esperem que us agradin!

Màgic d'Oz

Ja hem acabat una altra aventura. Tot i que Màgic d'Oz és un llibre bastant infantil, ja que com heu pogut observar sempre acaba tot bé, tot és alegria i sorpresa i no hi ha res de dolor, ens transmet un missatge que pot servir per a tothom, independentment de l'edat; aquest missatge és la confiança en un mateix.

És important creure en un mateix, en les nostres possibilitats. Les inseguretats no porten enlloc, ja que sense seguretat no hi ha progrès. Màgic d'Oz ens ensenya que hem d'acceptar-nos tal i com som si volem complir el nostre destí (el mateix màgic d'Oz s'ha estat avergonyint d'ell mateix durant anys; aquest personatge també ens fa veure que les aparences enganyen, que no tot és el que sembla).

Però aquesta història també mostra una mica la dificultat de la vida. La vida és un camí d'alts i baixos, amb moments bons i moments no tant bons, d'aquí la metàfora dels totxos grocs de la vida, els quals mostren un camí difícil, ple de corves i girs, com el creixement personal de cadascú, com el camí a seguir.
i què dir de les qualitats humanes que també es mostren en aquest llibre? La intel·ligència, el valor, la humanitat. Tothom busca aquestes tres característiques, i sobretot els nens.

Dit tot això, hi ha un altre aspecte que ens agradaria destacar i el qual està molt relacionat amb Peter Pan. Deixant de banda que les dues històries són fantàstiques i plenes de fantasia, tenen en comú dos aspectes importants: el volar i la figura maternal.
A Peter Pan es marxa d`un indret a un altre volant, a Màgic d'Oz també, ja sigui pel cicló, pel globus o pels Monos Alats. Això fa veure el que ens han dit moltes vegades a classe, i és que per viure aventures és necessari marxar. A més, l'experiència és el que et fa crèixer i madurar, el viure i descobrir coses noves. D'aquí la importància del grup també en M'àgic d'Oz, ja que tots junts aconsegueixen descobrir-se a un mateix, entre tots superen les carències de cadascún.
Pel que fa a la figura de la mare: la Dorothy dóna molta importància a la tia Ema, que la veu com una mare per a ella. A més, el final del conte és la trobada de la nena amb la tieta, cosa que reflexa més la importància d'aquesta figura maternal.Però no només això, sinó que tots els nens necessiten sentir empatia, i qui millor que la mare per donar-los-hi tot l'amor que es mereixen.

Ara, amb tota aquesta explicació, podreu veure molt més clar que aquesta història de Màgic d'Oz sí que va adreçada a nens i nenes més aviat d'edats petites, però que el que ens vol transmetre és una realitat que ens passa també a nosaltres i als adults. Màgic d'Oz no és només un conte de fades del nostre temps, és un conte de fades de tots els temps...

P.D.: confieu en vosaltres mateixos, en les vostres possibilitats. Amb autoestima superareu molts dels obstacles que us dóna la vida, i aconseguireu superar també les vostres carències. Si voleu, podeu ;)

Final de Peter Pan

Ja hem acabat Peter Pan. Podriem dir una expressió com: per fi!, però no estariem sent sinceres. Aquesta novel·la aventuresca ens ha cautivat, sí; tot i que en començar a llegir-la pensàvem que era si més no estranya, ha acabat agradant-nos de debò.
L'illa del tresor també ens agradà, però Peter Pan és una altra història...

Hem tornat a ser nenes. Hem tornat a imaginar-nos dins del llit, adormint-nos poc a poc mentre la mama ens explicava un conte que ens feia caure en un profund somni en el que apareixien personatges imaginaris, personatges que acavàben éssent els nostres amics i que compartien les seves aventures amb nosaltres. Per què hem hagut de crèixer? aquesta és la pregunta que ens fem quan pensem en tot això. Per què quan ens fem adults oblidem els nostres somnis d'infants? Els oblidem, és cert, ja que per molt que intentem recordar-ho, no és el mateix. No és el mateix perquè ja no som aquelles criatures innocents i insensibles que erem abans, i això és la clau per seguir somiant, per seguir imaginant, i per seguir creient en tot el que somies i imagines.
Fades, pirates, sirenes...acompanyants de les nostres nits que han desaparegut deixant-nos un record inigualable.

I què dir del final de Peter Pan? Un final increible, fascinant, fins i tot emotiu. Molts poden pensar que no és just que Peter Pan no es faci gran, però tampoc seria just que Peter Pan arribés a ser adult, ja que Peter és l'alegria, és la joventut, i la joventut mai pot envellir. Aquesta és la gràcia de la novel·la, un nen que sempre vol ser nen i que sempre vol viure envoltat de diversions; si no fos així, què seria de les nits de milers de nens i nenes que somien amb l'illa del mai més? No existiria illa, no existirien els pirates, no existiria res!

Però sens dubte, aquesta novel·la agrada tant perquè no només va adreçada als nens, sinó que també conté missatges pels adults. Això és difícil, fer que d'una mateixa història es puguin treure aspectes infantils i madurs alhora.
La novel·la conté fets fantàstics i humorístics, però conté fragments irònics que només els adults podem percebre. A més, Peter Pan ensenya valors com la justícia, la responsabilitat, la gratitud, la laboriositat, la sensibilitat...és fantàstic! A qui no li ha agradat l'escena de la Wendy i en Peter Pan, quan aquesta li dóna un petó en forma de didal i ell li dóna un botó a ella? I què en dieu de quan en Peter plora per les nits perquè té malsons i la Wendy l'abraça perquè es calmi? Són escenes molt tendres que se'ns dubte se'ns han quedat gravades i ens han tocat de debò. Fins i tot en els pirates hi ha una certa sensibilitat, com en el cas de'n Garfi, que s'arriba a preocupar del perquè ell no cau bé als nens, o també pel fet de que vol una mare, figura que a tothom ens fa falta, i que fins i tot els més dolents anyoren.

En fi...volem seguir somiant, encara que Peter Pan hagi acabat i per molt que nosaltres, a diferència d'ell, sí ens fem grans. Somiar és gratis, no? Dons ningú pots prohibir-nos-ho...