Pan era el déu dels pastors i dels ramats; era especialment venerat a Arcàdia, tot i no tenir-hi grans santuaris. Pan és el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina desenfrenada; es diu d'ell que perseguia a les nimfes pels boscos. Els habitants d'Arcàdia tenien una creença segons la qual, quan una persona feia la migdiada no se la podia despertar perquè d'aquesta manera s'interrompia el somni al déu Pan.
Pan era el déu de la brises de l'alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del Parnàs anomenada Coriciana, se li atribuïen dons profètics i formava part del seguici de Dionís, ja que se suposava que seguia a aquest en els seus costums. Era caçador, remeier i músic. Dotat d'una gran potència sexual, aguaitava contínuament a les nimfes. Pan vivia en els boscos i a les selves, voltejant després de les ovelles i espantant als homes que penetraven ael bosc, duia a la mà el bastó de pastor i tocava la siringa, que també s'anomenava Flauta de Pan. Li agraden les fonts i l'ombra dels bosc, entre la mala herba del qual sol amagar-se per a espiar a les nimfes. Pan és especialment irritable si se li molesta durant les seves migdiades.
A partir de l'Edat mitjana i fins els nostres dies, la imatge tradicional de Pan s'associa amb la imatge del diable.
Segons Plutarc (De defectu oraculorum ("La fí dels Oracles"), durant el regnat de l'emperador Tiberi (A.D. 14-37) els tripulants d'un vaixell de cabotatge que feia cap a Itàlia, en passar davant de l'illa grega de Paxos, van sentir un crit, sortit del bosc, que deia:"el deu Pan és mort!". En arribar a Roma, la noticia es va escampar, provocant una gran por a tot el territori de l'Imperi fins al punt que, finalment, l'Emperador Tiberi es va veure obligat a publicar un edicte, dient que el deu Pan no havia mort. D'aquest episodi de gran por, deriva la veu pànic, també coneguda com a por pànica.
De tot això, què veieu en relació amb El vent en els salzes? Què passa en el capítol 7, quan la Rata i el Talp van en busca de la llúdriga perduda? Són arrossegats per la força de la naturalesa, per Pan, qui està a tot arreu, es trobava en el vent dels salzes, en les flors, en l’herba...a més a més, sentien una música provinent d’una flauta, la flauta que Pan duu a la mà.
Però el millor de tot és el poder que Pan atorga als dos animalets: l’oblit; fa que no s’enrecordin de res per tal de que els dos puguin ser igual de feliços que abans i sense preocupacions per allò que acabaven de viure.
Pan era el déu de la brises de l'alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del Parnàs anomenada Coriciana, se li atribuïen dons profètics i formava part del seguici de Dionís, ja que se suposava que seguia a aquest en els seus costums. Era caçador, remeier i músic. Dotat d'una gran potència sexual, aguaitava contínuament a les nimfes. Pan vivia en els boscos i a les selves, voltejant després de les ovelles i espantant als homes que penetraven ael bosc, duia a la mà el bastó de pastor i tocava la siringa, que també s'anomenava Flauta de Pan. Li agraden les fonts i l'ombra dels bosc, entre la mala herba del qual sol amagar-se per a espiar a les nimfes. Pan és especialment irritable si se li molesta durant les seves migdiades.
A partir de l'Edat mitjana i fins els nostres dies, la imatge tradicional de Pan s'associa amb la imatge del diable.
Segons Plutarc (De defectu oraculorum ("La fí dels Oracles"), durant el regnat de l'emperador Tiberi (A.D. 14-37) els tripulants d'un vaixell de cabotatge que feia cap a Itàlia, en passar davant de l'illa grega de Paxos, van sentir un crit, sortit del bosc, que deia:"el deu Pan és mort!". En arribar a Roma, la noticia es va escampar, provocant una gran por a tot el territori de l'Imperi fins al punt que, finalment, l'Emperador Tiberi es va veure obligat a publicar un edicte, dient que el deu Pan no havia mort. D'aquest episodi de gran por, deriva la veu pànic, també coneguda com a por pànica.
De tot això, què veieu en relació amb El vent en els salzes? Què passa en el capítol 7, quan la Rata i el Talp van en busca de la llúdriga perduda? Són arrossegats per la força de la naturalesa, per Pan, qui està a tot arreu, es trobava en el vent dels salzes, en les flors, en l’herba...a més a més, sentien una música provinent d’una flauta, la flauta que Pan duu a la mà.
Però el millor de tot és el poder que Pan atorga als dos animalets: l’oblit; fa que no s’enrecordin de res per tal de que els dos puguin ser igual de feliços que abans i sense preocupacions per allò que acabaven de viure.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada