L'obra de "El guardián entre el centeno" ha influenciat fins i tot la música actual. El cantant, guitarrista i compositor Billie Joe Armstrong, de la banda nord-americana Green Day, va escriure la cançó 'Who Wrote Holden Caulfield?' per al seu àlbum Kerplunk! (1992) basant-se en la seva percepció sobre el protagonista, Holden Caulfield. Armstrong va explicar així la seva obra: "És una cançó sobre oblidar el que vas a dir. Sobre intentar motivar-te a fer alguna cosa perquè els teus grans et diuen 'has de motivar-te'. Aleshores et frustra i penses que hauries de fer alguna cosa però acabes fent res. Però després ho gaudeixes ".
La setena cançó de Chinese Democracy, sisè àlbum de Guns N 'Roses, un altre grup musical, porta el títol del llibre.
Tot seguit us posem els dos videoclips:
dimecres, 13 de maig del 2009
El guardián entre el centeno i la seva relació amb la música
Mites de la novel·la El guardián entre el centeno
L'esdeveniment més conegut de la cultura popular associat a la novel·la es podria dir que és l'assassinat de John Lennon a mans de Mark David Chapman. La novel la El guardià entre el sègol va tenir un gran significat per a ell, fins al punt de voler modelar la seva vida a l'estil del protagonista del llibre Holden Caulfield.
En el matí del 8 de desembre de 1980 va comprar un exemplar de "El guardià entre el sègol", en una llibreria de Nova York en la qual ell va escriure "Aquesta és la meva declaració", i va signar "El guardià entre el sègol" novel·la de la que ja tenia diverses còpies.
Chapman va estar la major part d'aquest 8 de desembre a prop de l'entrada d'apartaments en el que vivia John Lennon, parlant amb altres fans i amb el porter.
Al voltant de 5:00 PM, John Lennon i Yoko Ono van sortir del dakota per una sessió en els Record Plant Studios. Mentre que Lennon caminava cap a la limusina, Chapman va aconseguir estrènyer la mà del cantant i que li signés un exemplar del seu últim disc "Double Fantasy", malgrat això, va romandre esperant a l'entrada fins que la parella tornés.
Al voltant de 10:50 PM, la limusina de Lennon va tornar al dakota, Lennon i Ono van passar al costat de Chapman camí cap a l'entrada de l'edifici. Des del carrer Chapman va donar la volta i realitzà cinc trets, quatre dels quals van impactar amb l'esquena i l'espatlla de Lennon. Una de les bales va perforar l'aorta de Lennon, causant pèrdua severa de sang per la dissecció aòrtica.
Chapman va romandre en l'escena, tregué el seu exemplar de "El guardià entre el sègol" i intento llegir fins que va arribar la policia. Els oficials del Departament de policia de Nova York, que van ser els primers a respondre als trets, van reconèixer que les ferides de Lennon eren molt severes així que van decidir traslladar-lo a l'Hospital Roosevelt en el vehicle de la policia. Chapman va ser arrestat sense cap complicació.
Lennon va ser declarat mort a les 11:20 p.m. després d'haver perdut més del 80% de la seva sang.
Segón mite: Hinckley i l'intent d'assassinat a Ronald Reagan
El 30 de març de 1981, John Hinckley disparà 5 vegades al president nord-americà Ronald Reagan, quan aquest sortia, acompanyat del seu equip de seguretat, de l'hotel Hilton de Washington, DC, però no aconsegueix la seva comesa. Després la policia va trobar El guardià entre el sègol juntament amb mitja dotzena més de llibres a la seva habitació de l'hotel. Hinckley i el seu secretari de premsa van dir que per conèixer la seva defensa l'únic necessari era llegir El Guardià entre el sègol. Va ser un veritable fanàtic d'aquest llibre, el qual va llegir moltes vegades abans i després de ser tancat.
És el llibre el culpable??
J.D. Salinger
Jerome David Salinger, (Nova York, 1 de gener de 1919) és un escriptor estatunidenc.
Salinger, de pare jueu i mare catòlica, va estudiar a la Valley Forge Military Academy. Més tard passà per les Universitats de Nova York i Columbia. Mobilitzat per l'Exèrcit el 1942 , participà en el desembarcament de Normandia (1944). Llicenciat el 1945, el mateix any començà a publicar els seus primers contes a la revista The New Yorker, que de seguida obtingueren una gran repercussió. Un d'aquests, la petita obra mestra A perfect day for bananafish (Un dia perfecte per al peix banana (1948) és el retrat d'un personatge desficiat, que acaba en suïcidi, estava inspirat en la mort del seu company d'armes, Seymour Glass, que inspiraria un cicle narratiu de quatre obres.
La seva única novel·la, The catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol, 1951, editada a The New Yorker el 1945-46) presenta a un adolescent, Holden Caulfield, amb trets paranoics, que s'escapa de l'acadèmia on estudia per tornar a Nova York, d'amagat. Amb un llenguatge, estil i expressivitat propis dels adolescents, és un títol modèlic de narració d'aprenentatge, basat en Mark Twain però amb un humor més àcid. El 1953 recopilà els seus relats a Nine stories (Nou contes; traducció catalana de Quim Monzó): Després només publicà tres llibres més: Raise high the roof beam, carpenters (Pugeu la biga mestra, fusters, 1955; traducció catalana de Manuel de Pedrolo), Franny and Zoey (1961, novel·la breu que recopila dues narracions editades independentment el 1955 i 1957; traducció catalana de Jordi Sarsanedas) i Seymour: an introduction (1963) Aquestes tres darreres obres s'ambienten al voltant de Seymour i la seva família, que s'inicia amb el magistral relat del seu casament i culmina amb l'auto-descripció de la seva destrucció, passant per l'univers místic dels seus germans Franny i Zoey. Des de principis dels seixanta, Salinger deixà d'escriure, amagant-se de tothom, prohibint que apareguessin les seves fotos -o qualsevol altra il·lustració- a les reedicions dels seus llibres i negant-se a vendre els drets d'autor al cinema. Tot i la brevetat de la seva obra, és una de les més rigoroses de la literatura nord-americana, implacable anàlisi de les neurosis que assolen l'home inadaptat socialment. La seva obra més reconeguda, The catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), ha influït molt en certa narrativa moderna d'arreu.
P.D. Es diu que Salinger éra un tipus estrany. Guardià de la seva pròpia intimitat una vegada que l'èxit de la seva novel·la li va mostrar una forma de vida pública de la que va fugir a l'estona, mudant-se de New York a New Hampshire, construint una tanca i un mur que l'aïllà de la resta d'un món massa estrany com si fos ell mateix el propi Holden., protagonista del llibre "El guardián entre el centeno". La seva auto reclusió no ha fet més que augmentar la seva fama i les especulacions sobre la seva personalitat i la seva obra. L'èxit de vendes de The Catcher in the Rye s'ha vist afavorit per circumstàncies alienes a la voluntat de l'escriptor com va ser la mort de Lennon, Kennedy, Rebecca Schaeffer, l'atemptat a Reagan ... i la resta de llegendes que s'han trasmès i que alguna d'elles explicarem.
dissabte, 2 de maig del 2009
L'Alícia també té lloc en la música
Aquest cantant és l'Enrique Bunbury, i la cançó s'anomena Alicia (expulsada al país de las maravillas).
L'Enrique Ortiz de Landázuri Izarduy, conegut com Enrique Bunbury o simplement Bunbury és un músic aragonès que va néixer l'11 d'Agost del 1967 a Saragossa.
Va començar tocant el baix en un grup anomenat Rebel Watz i més endavant va ser el vocalista de Proceso Entrópico. En la dècada dels 90 arribà a ser mundialment conegut per ser el cantant d'Héroes del Silencio.
A continuació us deixem el videoclip de la cançó i la lletra:
en el fondo del espejo
alicia ni supone ni piensa
con la luna por cerebro
alicia en su pensamiento
tirando del hilo de su enredo
alicia en el laberinto
sin minotauro me llama ¡teseo!
alicia es siempre tan breve
que ya ha terminado
alicia dice que te quiere
cuando ya te ha abandonado
alicia expulsada
al país de las maravillas
para alicia hoy
es siempre todavía
alicia, viajando entre lunas
de charla con musarañas
alicia tejiendo las nubes
con tela que nunca se acaba
alicia es siempre tan breve
que ya la has terminado
alicia dice que te quiere
cuando ya te ha abandonado
alicia expulsada
al país de las maravillas.
Alícia, la protagonista
Alícia és la protagonista de la novel·la de Lewis Carroll. Alícia és tota una revolucionària a la seva manera. Les preguntes més simples i òvbies que ella es planteja durant tot el transcurs de la seva aventura són una reflexió sobre de com donem moltes vegades per sentat les coses.Alícia representa una nena anglesa, molt educada, acostumada a acceptar les rareses alienes, sempre i quan aquestes no atentin contra els seus interessos. Ella s'entrega al joc dels tamanys, però aquesta metamorfosis constant la turmenta i sent aleshores que perd la seva identitat: "jo era...jo sóc...sóc una altra..."
Per moments, la protagonista es torna mordaç, autoritària, orgullosa, britànica i victoriana; en altres moments es mostra universal i humana. Apareix com el reflexe de la infància mal adaptada en el món adult i que busca un lloc des d'on poder construïr la seva identitat.
Haureu pogut comprobar a mesura que heu anat llegint la novel·la com l'Alícia fa veure que és dues persones alhora, de la mateixa manera que es parla molt sovint a ella mateixa; però també té la costum d'arrepentir-se dels seus actes, dient-se sempre coses com: "tant de bo no haguès begut tant..." o bé: "tant de bo no haguès plorat tant..."
En el vídeo que us deixem tot seguit, extret de la pel·lícula de Disney, podem veure a aquesta Alícia arrepentida que sovint es posa a plorar perquè les coses no surten com ella voldria i tot això perquè no ha actuat com ho hauria d'haver fet.
Lewis Carroll
Lewis Carroll és el pseudònim pel que és conegut en la història de la literatura Charles Lutwidge Dodgson (Daresbury, Cheshire, 27 de gener de 1832 - Guildford, Surrey, 14 de gener de 1898), sacerdot anglicà, lògic, matemàtic, fotògraf i escriptor britànic, conegut sobretot per la seva obra Alícia al país de les meravelles.
Inicià la seva educació en la seva pròpia casa. S'ha dit que va patir un trauma infantil quan se li va obligar a contrarestar la seva tendència natural a ser esquerrà; no hi ha, no obstant, cap evidència que hagi estat així. Sí que va patir d'una altra discapacitat: un tartamudeig que tindria efectes perjudicials en les seves relacions socials durant tota la seva vida. Als dotze anys va ser enviat a una escola privada a les afores de Richmond, on sembla haver-se integrat bé, i l'any 1845 es va traslladar a Rugby School, on va ser evidentment menys feliç, segons ell mateix va escriure alguns anys després d'abandonar el lloc.
Va abandonar Rugby a finals de l'any 1850 i al gener de 1851 es va traslladar a la Universitat d'Oxford, on va ingressar a l'antic college del seu pare, Christ Church. Portava només dos dies a Oxford quan va haver de tornar a casa: la seva mare havia mort d’"inflamació del cervell" (possiblement meningitis) als quaranta-set anys d'edat.
L'any 1856, Dodgson va descobrir una nova forma d'art, la fotografia, primer per influència del seu oncle Skeffington Lutwidge, i més tard del seu amic d'Oxford Reginald Southey i del pioner de l'art fotogràfic Oscar Gustav Rejlander.
Mitjançant la fotografia, Carroll va tractar de combinar els ideals de llibertat i bellesa amb la innocència edènica, on el cos humà i el contacte humà podien ser gaudits sense sentiment de culpa. En la seva mitjana edat, aquesta visió es va transformar en la persecució de la bellesa com un estat de gràcia, un mitjà per a recuperar la innocència perduda. Això, junt amb la seva passió pel teatre, que el va acompanyar durant tota la seva vida, li va portar problemes amb la moral victoriana, i fins i tot amb els principis anglicans de la seva pròpia família. Com assenyala el seu principal biògraf, Morton Cohen: "Va rebutjar rotundament el principi calvinista del pecat original i el va substituir per la noció de divinitat innata".
P.D. En la imatge trobem a l'autor donant-se un petó amb l'Alice.
divendres, 1 de maig del 2009
Reflexionem...
Aquí tenim una frase de la novel·la de l'Alícia al país de les meravelles que ens va fer cavil·lar una bona estona....
"Nunca imagines no ser de otro modo que lo que a los demàs les parece que eres o hubieras sido o pudieras llegar a haber sido, sino todo lo contrario" (pàg 99)
En català sona així:
"Sigues el que sembles ser, no t'imaginis mai de no ser diferent del que pot semblar als altres que el que tu ets o podies haver estat no és diferent del fet que allò que tu havies estat els hauria pogut semblar a ells que era diferent".
... i tot i així, no tenim molt clar el que significa; serà perquè ho diu un personatge que, com tots sabem, està una mica boig... (la Duquessa). Creiem que més o menys el que intenta dir-li a l'Alícia és que ella ha de ser tal i com els altres la veuen, o el que sembla ser. En aquest cas, no val la pena parar-se a pensar; cadascú ha de ser tal i com és, no tots et veuen amb bons ulls, o no tots et veuen com realment voldrien veuret. Nosaltres, a la Duquessa li diriem una cosa tant senzilla com: Sigues tu mateixa.
Amb això, tenim un exemple de la complicitat de Lewis Carrol per escriure la novel·la.
Els gats famosos...
Al llarg de tota la nostra història ens hem trobat diversos gats que ens han anat acompanyant; tot seguit us fiquem els més coneguts per a nosaltres, i de vosaltres depen trobar les semblances de tots ells amb el Gat de Cheshire :)
Garfiel: va ser creat per Jim Davis; aquest gat sorgí d'una tira còmica de diari.
En Garfield és un gat mandrós que només vol dormir i menjar. El seu plat preferit és la lasanya A les tires apareix com a despectiu cap al seu entorn, egoista i exigent. Odia els dilluns i menjar ratolins, la seva conducta és força humanitzada.
També trobem el Gat Fèlix. És un personatge animat de l'era del cinema mut. Els seus orígens no són molt clars.
El seu pelatge negre, ulls blancs, i ample somriure, junt a les situacions surrealistes en el que es representaven les seves històries, varen contribuir a fer d'en Fèlix un dels personatges animats més recognoscibles del món.
Tom (el gat) i Jerry (el ratolí) són dibuixos clàssics de tota la vida, els quals van protagonitzar una sèrie de curtmetratges dirigits per William Hanna i Joseph Barbera.
Tom és un gat domèstic de color gris blavós. Per altra banda tenim a Jerry un ratolí de color cafè que sempre viu a una petita distància de Tom. Els dos personatges principals sempre s'estan perseguint, però al final de cada episodi Jerry es generalment mostrat vencedor, i Tom com el perdedor. Alguna vegada Tom és el triomfador, no obstant a vegades els dos personatges principals surten perdent de forma irònica.
El Gat amb Botes surt d'un conte popular europeu popularitzat per Charles Perrault.
Era un gat màgic, embruixat; el que més destaca d'ell són les seves botes, i d'aquí el seu nom.
També trobem el gat am botes de la pel·lícula Shrek II, el qual té uns ulls que de ben segur ha captivat a més d'un. A la pel·lícula apareix com un gat irònic i xulesc i que a més a més parla andalús.
Don gato va ser una sèrie animada de la televisió que tingué només 30 capítols. Fou produïda per Hanna-Barbera.
Don gato era un gat groc que duïa un barret i una armilla de color lila. Era el líder d'una banda de gats de carrer, a Manhattan.
El Gat Silvestre, extret d'una producció de Looney Tunes i creat per Friz Freleng.
Us sona la frase: ¿Me parece haber visto un lindo gatito?
Silvestre és un gat blanc i negre i amb nas vermell. En la majoria de les seves històries el seu objectiu és caçar al canari Tweety o Piolín (el nom canvia segons el país de publicació). Els intents sempre resulten fallits, i Silvestre es guanya els càstigs de la propietària, una simpàtica àvia.
També trobem els Aristogatos, un clàssic de Disney de l'any 1970 i dirigida per Wolfgang Reitherman, i basat en una història infantil escrita per Tom Row.
Per finalitzar, no podem ignorar el gat del llibre de l'Alícia al País de les Meravelles, el nostre "amic" Gat de Cheshire. Com tots sabeu, té la capacitat d'aparèixer i desaparèixer quan vol i que el seu tret més característic és el seu somriure, el qual sempre és l'últim en desaparèixer.
Aquest és un recull dels gats més significatius; en podem trobar, això sí, molts altres com: en Hello Kitty, el gat que surtia a l'inspector Gadget, el gat dels Simpsons, etc.
Ja ho veieu, que en tenim molts, de gats famosos! i segurament no ens en hem adonat fins ara, de que aquest animal fos tan escollit per ser el protagonista de moltes històries.
